L'empresa contractant no és responsable de l'accident laboral que es produeix a les seves instal·lacions -i sense que hagués previst mesures de prevenció de riscos- si el treballador subcontractat pertany a una companyia d'un altre sector.
Així ho estima el Tribunal Suprem (TS), en Sala General, en una sentència notificada el passat 10 de febrer que unifica doctrina i revoca una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), que va condemnar solidàriament a l'empresari contractant, del sector del cristall, i al subcontractat, de la construcció, a cobrir un recàrrec del 50% de les prestacions d'incapacitat permanent del treballador.
Els fets pertoquen a un treballador amb categoria professional de peó, que treballava, amb només 15 dies d'antiguitat, en la demolició d'unes instal·lacions de la més important empresa mundial de fabricació de vidre. No havia rebut formació, desconeixia el seu treball i, a més, l'empresari va incomplir la normativa sobre prevenció de riscos laborals.
El treballador manipulava una màquina per la qual no estava qualificat, i transportava bigues de ferro de 4 metres de llarg i 200 quilograms de pes, ajudat d'una grua que no estava degudament ancorada. Això va motivar la desestabilització de l'aparell, el seu venciment, el lliscament de la ploma i la caiguda del pilar de ferro al sòl, amb un fort cop que va atrapar l'empleat entre la biga i la màquina. Les seqüeles li van suposar fractures D7 i L4 i afectació dels 3 murs vertebrals, entre d'altres danys.
Llavors, l'accidentat va demandar a les entitats gestores de la Seguretat Social, a la seva empresa i a la contractant principal. Pretenia que responguessin solidàriament del màxim recàrrec (el 50%) de les prestacions d'incapacitat permanent reconeguda.
El Jutjat del Social número 29 de Madrid va desestimar la seva demanda per no apreciar relació de causalitat entre l'accident i la falta de mesures de seguretat del contractista ni del contractant principal. No obstant això, el TSJM la va revocar i va condemnar solidàriament a ambdós empresaris a un recàrrec del 50% de les prestacions d'invalidesa de l'accidentat.
La sentència del TSJM va ser recorreguda en cassació per a la unificació de doctrina per ambdues codemandades davant el Suprem. La sentència de cassació absol a l'empresa principal i manté la condemna a la subcontratada.
L'empresa vidriera invoca que una sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Extremadura de 19 de maig de 2005 contradiu la del TSJM. En un cas similar, el Tribunal Superior d'Extremadura va absoldre a l'empresa principal i va declarar que el recàrrec de les prestacions requeia directament sobre l'empresari infractor.
El TS recorda que l'article 123 de la Llei General de la Seguretat Social, que estableix l'increment de les prestacions derivades d'accident de treball quan "no s'hagin observat les mesures generals o particulars de seguretat i higiene en el treball, o les elementals de salubritat o les d'adequació personal a cada treball, tenint en compte les característiques [...] del treballador". Aquest article també limita el camp de l'efecte del recàrrec a "l'empresari infractor".
I l'aplicació dels principis de descentralització productiva es troba en l'article 24.3 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals i en l'article 42.2 del Text refós de la Llei de Faltes i Sancions en l'ordre Laboral, que fixen la responsabilitat solidària amb els contractistes i subcontractistes de l'empresari principal quan l'accident, en obres i serveis de la seva activitat, es produeix en el seu centre de treball.
D'aquesta forma, l'obligació de vigilància de l'empresari principal del compliment dels deures del contractista en seguretat se cenyeix a obres i serveis de la seva pròpia activitat, i "en general, quan les labors del contractista es realitzin en el seu centre de treball". Però el TS conclou que "no es pot entendre" que estiguem en el supòsit de centre de treball que estableix l'article 15 de l'Estatut dels Treballadors, "instal·lacions pròpies de l'empresa principal que està obligada a la seva conservació a fi d'evitar danys o accidents que la seva deterioració pogués ocasionar".
En aquest cas, "la recurrent era titular de la nau la demolició de la qual s'havia acordat però, precisament perquè es procedia al desmuntatge, l'empresa principal no realitzava activitat alguna, cedint les seves obligacions de vigilància de les labors encomanades al contractista. Finalment, el TS resol que "el centre de treball no formava part en aquest moment de les instal·lacions de l'empresa principal".
La naturalesa del centre de treball, a debat
El Tribunal Suprem recorre a diverses sentències de la mateixa Sala per a determinar que les obres de demolició del contractista no corresponien a la pròpia activitat de l'empresa vidriera i suposa que "la seva pròpia activitat" són totes aquelles tasques inherents en el seu procés productiu. Quant a la naturalesa del centre de treball, l'Alt Tribunal recorda la seva sentència (recurs 1178/1991) que va descartar l'aplicació de l'article 15 de l'Estatut dels Treballadors com a unitat productiva amb organització específica que s'ha donat d'alta davant l'autoritat laboral i que va equiparar les instal·lacions que l'empresari havia de vigilar, un pal de línia elèctrica, amb la idea de centre de treball. No és aquest el cas de la vidriera titular de la nau que ha acordat la seva demolició.
Font: Expansión |